divendres, 2 de maig del 2014

EL PETÓ

Tanca els ulls, inspira profundament i surt de casa, avui es sent amb força, avui sent que res l'aturarà. Travessa el carrer, no té pressa així que ha decidit anar caminant. Camina pels carrers com si no toqués de peus a terra, el seu vestit blanc vaporós capta les mirades curioses d'aquells amb qui es creua, treu el millor dels seus somriures i segueix avançant. Sap perfectament quin és el seu destí i per una vegada sent que avui no es farà enrere, té molt clar que arribarà i no recularà corrent com tantes vegades ha acabat fent; maleïda covardia, per què no ha tocat a una altra persona aquesta qualitat?

Fa l'últim trencant i la veu, al final del carrer hi ha la casa que tantes vegades s'ha mirat, sempre de lluny, mai ha tingut la valentia de creuar-ne el portal; això, però, avui no serà un problema. Es posa bé la mascara i puja els quatre graons que sempre veu als seus somnis, només cal que travessi la porta i ja haurà arribat més lluny del que mai hauria pensat. Acosta la mà al pom que cedeix sense dificultat, s'obre pas entre la gent emmascarada i ben vestida que ballen sota els llums que juguen a encendre i apagar-se. Amb els ulls curiosos registra la sala i es pregunta on serà fins que finalment l'identifica a dalt de les escales més majestuoses que algú hagi vist mai.

S'agafa el baix del vestit i comença a pujar, sap que la punxada de valentia que li proporciona la màscara no durarà eternament, i menys quan el tingui cara a cara; tot i així no recula i segueix amunt. Arriba dalt dels trenta-set esglaons que no ha pogut evitar comptar i el torna buscar entre la mirada, aquesta vegada, topa amb els seus ulls i no deixa que es perdi el contacte mentre avança entre la gent fins que el té a poc més de dos pams: ha arribat el moment.

Li posa un dit als llavis delicadament per tal d'evitar que digui res, amb l'altra mà li acaricia la galta, ell tanca els ulls per notar el tacte de la seva mà. Aparta el dit de la boca per passar els cinc entre els cabells i deixar-li la mà al clatell. És en aquell moment en què també tanca les parpelles i fa un pas endavant. Obre una mica els llavis i els col·loca damunt dels d'ell deixant-se portar per l'energia que els recórrer el cos en aquest moment. En notar aquest contacte, la resta del cos d'ell reacciona i col·loca suaument una mà a la cintura d'ella per estrènyer-la més cap a ell mentre amb l'altre l'acaricia de la galta cap al clatell jugant amb els seus cabells. Noten les llengües com avancen sincronitzant-se al ritme de la música i abandonant-se en un ball de tendresa i passió.  Els llavis d'ell tenen gust de xampany, els d'ella de vainilla; estan tan entregats que els dos saben que mai oblidaran aquell instant: la barreja d'aquells gustos, el ball de les seves llengües, com ella se li havia acostat i com ell l'havia abraçat. De sobte, però, ella s'adona que la punxada de valentia s'ha anat esvaint a mesura que es fusionaven, així que es tira enrera i, per un instant, es miren als ulls tenint una conversa que no necessita paraules. Un instant després ella desapareix entre la gentada tan misteriosament com havia aparegut i el deixa allà plantat, sols amb el record d'un petó que mai oblidarà.

Atentament: 
La noia que parla

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada