Recolzada
a l'ampit de la finestra oberta, ben abrigada, mirava com la neu
queia suaument i aterrava suaument al terra i teixia poc a poc un
edredó sobre el carrer fred i glaçat. Tot era tan tranquil i no hi
havia ningú enlloc. Va baixar al carrer. Als pocs minuts de ser a
fora, les cuetes morenes s’havien tenyit de neu i de lluny semblava
un angelet sense ales. Amb els ulls tancats imaginava que volava
quan:
- Neli!
Es
va girar de sobte i la neu va espolsar-se-li de cop.
- Isaac?
Sota
un pilot de capes de roba s’amagava aquell nen juganer.
- Què
fas aquí sola al carrer? – va preguntar el nen quan va arribar a
l’altura de la Neli.
- Somiar. – Va dibuixar un somriure. – I tu?
- Me’n
vaig. – i va clavar els ulls a la seva amiga.
- Ens
veiem després? - va afegir ella.
- Neli,
no tornaré. - la seva cara era seria per primera vegada.
- Però...
Els
dos es van mirar, però cap va gosar dir res:
Ella
es va quedar glaçada: l’Isaac no. No podien prendre-li el seu
Isaac. Vivien davant per davant i des de ben petits eren amics.
D’acord que tenien només cinc anyets però tenien una relació
especial, s’entenien a la perfecció, eren un en dos cossos.
Ell
volia dir-li que era la nena més bonica que havia vist mai, que
aquelles cuetes que duia i el seu somriure la feien encara més
especial.
Ella
volia dir-li que quan era al seu costat tot desapareixia que eren
ells dos jugant en un món infinit de possibilitats, però cap dels
dos va ser capaç de dir res.
Es
van estar mirant una bona estona fins que la mare del nen va
cridar-lo:
- Isaac!
Va que marxem!
Ell
va abaixar la vista i va girar-se per marxar. Va fer tres passes. Va
recular i va fer un petó a la galta de la Neli. El món es va parar
sota aquella pluja blanca on l’únic que es movien eren els flocs
que queien suaument.
Quan
tot va tornar a moure’s ell va marxar i la Neli es va quedar allà,
amb els ullets plens de llàgrimes, veient com la seva felicitat
marxava en cotxe per no tornar mai més.
Atentament:
La noia que parla
Atentament:
La noia que parla