AQUELL INSTANT DE FELICITAT

Obro els ulls i noto la seva escalfor al meu costat. Em giro i el miro, atentament. Els seus cabells conserven la seva perfecció tot i estar escabellats, la seva cara està relaxada, té els ulls tancats, però dins meu tinc la imatge d'aquells cristalls marins que ahir no em podien treure la mirada de sobre. Somriu. M'agradaria saber què somia, ha de ser un pensament alegre, un pensament del qual jo voldria formar part, ho desitjaria amb unes ganes boges.

Segueixo resseguint el seu cos amb la mirada. Em deturo al seu tors, nu i destapat, que es mou al ritme d'inhalacions i exhalacions. M'adono que el silenci és tal que em permet escoltar els batecs dels nostres cors. El meu es mou accelerat per la seva proximitat tot i està endinsat en el més profunds dels somnis. En canvi, el seu repica lentament, pausat, com si els batecs marquessin la calma de la situació que té lloc en el seu inconscient. Em pregunto si aquests batecs ja tenen nom o encara bomben el cor en un intent de trobar la felicitat en algú que el completi. Voldria saber la resposta d'aquest dilema perquè el meu cor depèn de si ja hi ha una persona rera de cada batec o encara no. Perquè el meu cor ja ha segellat els seus batecs i tots porten el nom d'aquest home estirat al meu costat, l'home que acaba de passar la nit amb mi, l'home enigmàtic i reservat pels seus assumptes, però sempre disposat a preocupar-se per mi i treure'm un somriure. L'home que el meu cor ha etiquetat com a "felicitat".

El repasso de dalt a baix altra vegada concentrada en apreciar cadascun dels detalls del seu cos, quan de sobte sento el meu nom; fluixet, com un sospir: s'ha despertat. Aparto la mirada ràpidament, espero uns instants, silenci. Quan m'atreveixo a mirar-lo veig que segueix dormint. Segueix amb els ulls tancats i els batecs lents, senyal que somia, però ara està encarat a mi, amb els braços oberts com si em cridés i un somriure més gran a la cara. Torna a xiuxiuejar alguna cosa, m'acosto als seus llavis per mirar d'entendre'l: "T'estimo", repeteix suaument. Sé que és un somni, que no n'és conscient, però per la seva cara sé que ho diu de tot cor, ho sent, és veritat. No podria ser més feliç. "Jo també t'estimo" dic de forma quasi inaudible i li beso fugaçment els llavis abans de cargolar-me entre el buit dels seus braços i tornar a dormir.

Atentament:

La noia que parla

LA IGNORÀNCIA FA MAL

La ignorància fa mal, molt mal. No intentis justificar-te dient que ho fas inconscientment perquè no m'ho crec. Si hi ha alguna acció inconscient és el que fa el meu cos, suplicant en silenci perquè em facis cas.

Quan ens creuem passes de llarg, intento atrapar-te però els meus peus s'aturen i esperen que en qualsevol moment et giris i et dirigeixis a mi. Els meus llavis s'obren en un intent desesperat de cridar la teva atenció, però no produeixen cap so, en la teva presència emmudeixen. Em quedo allà plantada, mirant-te, intentant trobar una explicació de perquè m'evites, però no se m'acut res. A vegades, els meus ulls topen amb els teus, em debilito i les cames em fan figa. Les meves pupil·les et supliquen, reclamant la teva atenció, la proximitat del teu cos, però dins dels teus iris només hi ha buidor; al percebre-la aparto la mirada, trista i rebutjada. 

De nit, amb les parpelles tancades, noto que t'acostes per darrera; sento com l'escalfor del teu cos aviva les flames del meu interior. Una esgarrifança em recorre l'espinada quan noto un dit que m'acaricia el braç pujant lentament, se'm posa la pell de gallina i somric de la sensació que em provoca la teva proximitat. Un altre dit puja lentament per l'altre braç causant que les meves galtes s'encenguin. Quan els dos dits arriben a les meves espatlles, noto com la resta de dits es posen sobre els mus omòplats i em fan girar encarant-me a tu. Busco els teus ulls pregant no trobar-hi aquella buidor que els caracteritza de dia, per sorpresa meva estan plens de vida, les teves pupil·les irradien felicitat. Somrius i et corresponc la rialla. Lentament, t'acostes, pressento que els nostres llavis es fusionaran, però no; continues apropant-te fregant les nostres galtes lleugerament fins que les portes del teu alè s'aturen a pocs centímetres de la meva orella. Sento com inspires a punt de xiuxiuejar-me alguna cosa i tanco els ulls per retenir aquest moment en la memòria.

És en aquest precís moment que em desperto, no faig res per combatre les llàgrimes que em cauen perquè estic trista, no, estic enrabiada, irada que això és només un somni. Perquè avui quan ens tornem a creuar el meu cos bloquejat emmudirà i els meus ulls intentaran captar la teva atenció, però tu, "inconscientment", contraatacaràs de nou amb la teva ignorància.

Atentament:
La noia que parla

EL PUNT I FINAL

Les histories d'amor als llibres són boniques, tenen un final feliç. Quan obres la coberta saps que a l'última pàgina hi ha dos personatges que acabaran feliços tot menjant anís. Ella vivia d'aquestes històries, se n'alimentava, aquells relats feien créixer en ella l'esperança que algú - en un món remot - tenia un llibre entre les mans i, entre aquelles dues cobertes s'hi amagava la seva història, una història amb un final feliç.

La veritat, és que estava vivint una història molt bonica: les primeres mirades, on el silenci omplia un buit de paraules innecessàries; la primera conversa, on va posar nom a aquells ulls que la despertaven a mitja nit; la primera cita, on cada gest és important per determinar cap on seguirà la relació; el primer petó, en què els seus llavis van segellar els seus sentiments; l'oficialitat, aquell moment en què el seu amor va passar de ser una cosa entre ells dos a ser d'àmbit públic;...

Com tota història, ha de tenir un final, i el d'ella, va arribar una tarda de tardor. Ella esperava sota els arbres del parc, els seus peus jugaven amb algunes fulles que ja no aguantaven el fred de l'octubre. Feia una estona que s'esperava i començava a espantar-se que a ell no li hagués passat res dolent, quan va fer acte de presència. No havies de fer més que mirar-li la cara per saber que alguna cosa no anava bé. Ella va fixar la mirada en la seva, ja duien junts prou temps per poder endinsar-se en la mirada de l'altre i saber què passava, normalment es trobaven immersos en un mar de sentiments, de dolçor, de tendresa. Avui, en els ulls d'ell no hi havia paraules: hi havia el punt. 

El punt són aquelles paraules amargues que ningú gosa pronunciar, que tothom intenta evitar al preu que sigui, són unes paraules tabú, unes paraules que indiquen final. Ella sabia que aquell no era final amb anís, i molt menys feliç. Era un punt, però no anava seguit d'un "ooo" per part del lector mentre tanca la coberta. Ella acabava d'aterrar des del planeta fantasia: no era la protagonista d'una novel·la, aquell noi no era el seu Romeu, ni el seu Sr. Darcy, ni cap altre protagonista de les històries romàntiques més conegudes. Així que no li donaria el gust de posar el punt en aquella història, ho faria ella, va inspirar i va afrontar la situació:

- No ets més que un punt, un simple punt i a part. Així que ho sento, però jo busco un altre tipus de punt, un punt i final. Aquell punt en els ulls del qual hi trobaré el meu final: el meu i van ser feliços per sempre. 


Atentament:
La noia que parla