dimecres, 13 de març del 2013

CAL SUPERAR LA TRISTESA


A vegades estem tristos, no tenim ganes de res.Simplement volem desaparèixer, volem fugir d'allò que ens amoïna. Ho desitgem amb totes les nostres forces i potser aconseguim evadir-nos. Tard o d'hora, però, acabem tornant a la realitat i els problemes hi segueixen sent.

El meu objectiu amb aquest text és intentar buscar un remei per a aquests dies feixucs, una solució per a aquests moments en què no tenim força. En aquesta última frase hi ha la clau: LA FORÇA. Hem de treure força d'algun lloc per tal de poder plantar cara a les preocupacions.

Hi he estat donant moltes voltes una estona i m'he adonat que no hi ha res més poderós que un somriure. Una rialla és càlida, fa que el cor torni a bategar després d'estar congelat pels problemes. Les persones que ens aprecien acostumen a ser els encarregats de treure'ns aquesta rialla a la superfície. A vegades, però, els altres no poden fer-hi res. Només nosaltres tenim l'última paraula en el nostre estat d'ànim.

Si els altres no pregunten, si els altres no ens fan costat, si no aconsegueixen ajudar-nos, hem d'esforçar-nos a buscar raons per somriure; motius per tornar a ser feliços.

Ara tanca els ulls i pregunta't: què en treus d'estar trist? Val la pena? Què pots fer per somriure de nou? Quins motius tens per fer una rialla? I sobretot, no t'oblidis que si no ets feliç els del teu voltant es preocupen i no donaràs cap oportunitat a algú perquè s'enamori del teu somriure.

Atentament:
La noia que parla

divendres, 8 de març del 2013

EL PODER DEL SILENCI


Ella tremolava com una fulla. Estava sobre la balança que podia decantar-se cap una banda o cap a l'altra en qualsevol moment. Caminava al seu costat, en silenci. Feia temps que esperava la oportunitat de parlar-hi, però sempre hi havia gent, mai estàvem sols. Aquell dia, però, al tornar cap a casa va veure'l quan sortia del metro. Ell va acostar-se, la va saludar amb el cap i es van posar a caminar en silenci.

Ella tremolava com una fulla. Estaven a menys de tres centímetres, sols, era la millor oportunitat per parlar, però els seus llavis havien emmudit i la veu només ressonava dins del seu cor: "Vols fer el favor de dir alguna cosa?", deia aquesta veueta interior.

De tant en tant, ella alçava els ulls per intentar dir alguna cosa, però la seva mirada sempre l'aturava i li feia fixar els ulls al terra. De sobte, quan ella ja s'havia rendit i només esperava arribar a la cantonada de casa seva, va notar una escalfor. Uns dits s'havien entrellaçat amb la seva mà esquerra. Cap dels dos va fer res, van seguir caminant silenciosament amb la diferència que ella ara estava vermella com un pebrot.

Quan van arribar a la cantonada on es separaven, ella va fer el gest d'anar-se`n, però la mà càlida que estava enllaçada amb la seva va impedir-li. Amb un gest gràcil, ell la va fer girar com si d'un moviment de ball es tractés. L'altra mà, que havia estat tota l'estona dins la seva butxaca, va sortir, es va col·locar a la barbeta de la noia i va alçar-li la cara fins que les seves pupil·les es van trobar, aquesta vegada perdudes les unes en les altres, incapaç de poder escapar.

Ella va obrir la boca per parlar, ell va deixar-li la mà per primera vegada i va posar-li un dit sobre els seus llavis molsuts color carmesí. Ell va fer un pas endavant, van tancar els ulls, van apropar les seves cares i van gaudir per uns instants del moment previ a què els llavis es troben.

Atentament:
La noia que parla

dissabte, 2 de març del 2013

NO PODRÀS TORNAR ENRERA

Era fosc. Devien ser prop de les onze tocades i ella encara no havia tornat a casa. S'havia deixat perdre pels carrerons de la ciutat, no volia entrar en aquella casa on tot eren records desagradables. Sabia que quan introduís la clau dins del pany i travessés aquella porta la seva mare li demanaria on havia estat, per què no havia agafat el telèfon, per què tenia la cara vermella i quan es tragués l'abric descobriria que tenia la roba estripada. La seva mare no es conformaria amb una simple escusa, per molt que li amagués ho acabaria descobrint i això era l'últim que podia fer, no podia saber el seu secret.

Plorava sense llàgrimes. Tantes vegades s'havia sentit impotent, tantes vegades havia intentat escapar, però la cosa sempre acabava igual. Ella perdia. Quan tancava els ulls recordava una i totes les vegades que... Se li trencava la veu només de pensar-hi. Era fastigós, i tot era culpa seva. Ell era la causa de la seva infelicitat. Ella no podia evitar preguntar-se una vegada i una altra què li havia fet per fer-la patir tant.

Va entrar a l'hospital, sabia que aquesta vegada la cosa era greu. Seia en una de les cadires fredes de la sala d'espera. El telèfon seguia sonant en silenci a la butxaca de l'abric, però no volia, no podia deixar que la seva mare la veiés en aquell estat. Quan el doctor la va fer passar va respirar profundament, es va asseure a la camilla i va començar el relat:

Ella tenia cinc anys la primera vegada que aquell home havia entrat a la seva habitació, la seva mare havia sortit amb unes amigues i no tornaria fins el vespre. L'home la va tranquilitzar, li va dir que no passaria res, ella hi confiava. Ell li va treure el vestit vermell de bicicletes i, sense que ella entengués què passava, li va fer mal per primera vegada, li va destrossar la vida. En un principi era una cosa esporàdica, però cada vegada l'obssessió d'aquell home anava creixent. Deu anys més tard, per primera vegada ella se li havia negat i ell li havia fet més mal que mai. 

La nena, perquè això era, no va poder aguantar més i va tornar a arrencar a plorar, no per com l'havia utilitzat, no per haver-la pegat, sinó perquè aquell home que havia destrossat la seva vida, que li havia fet agafar por, aquell home que li havia trencat la confiança era el seu pare.

Atentament:
La noia que parla

divendres, 1 de març del 2013

LA VICTÒRIA ÉS MEVA!

Jo tenia la mirada fixa al terra. Jo dubtava com si estigués damunt d'una corda fluixa, com si em trobés a la punta d'un penya-segat. Ella em mirava segura, amb totes les de guanyar. Jo li tenia por. Jo sabia que si feia un pas més ella m'atacaria, jo cauria i ella s'enduria la victòria. Estàvem enfrontades des de feia molt temps i havia arribat el moment de la batalla final.

Em sentia com si fos al far oest, com si en qualsevol moment hagués de desenfundar, però em sentia desarmada, no gosava alçar la mirada. Ella xiuxiuejava paraules amenaçadores que m'enfonsaven mica a mica i em debilitaven.

En un moment determinat, per molt que hi pensi no sé exactament quin, una escalfor va començar a recórrer el meu cos. Les cames ja no em tremolaven, els nervis de l'estomac m'anaven desapareixent desapareixien, vaig estirar els braços que havia tingut plegats sobre el pit fins el moment, vaig tirar enrere les espatlles i fins i tot va semblar que era més alta. Finalment, vaig alçar lentament el rostre, una mirada obscura dominava els meus ulls i una rialla sorneguera es corbava a les meves comissures. La força estava naixent en mi.

Vaig fixar la mirada en els seus ulls i per primera vegada em va semblar veure que dubtava. Jo ja no era una covarda, estava recuperant les ganes de viure i de seguir endavant. Ella va fer un pas enrere i jo vaig avançar. Vaig alçar la meva mà per assenyalar-la i vaig dir-li:

- No existeixes! Ets fruit de la meva imaginació.  Només apareixes quan no em sento segura, però això ja no passarà més. Jo sóc mestressa de la meva vida i la única que pot decidir el meu destí!

Aquella ombra, fruit de la meva ment, el que la gent anomena por va esfumar-se, deixant davant meu el camí de la vida, la meva vida, del qual només jo tinc el poder d'escollir per on segueix.

Atentament:
La noia que parla