RES NO ÉS EL QUE SEMBLA

Seu al sofà, tapada amb una manta i mira per la finestra. A fora, les gotes de pluja es converteixen en llàgrimes a la seva retina, transportant-la temps enrera, on tot era bonic i perfecte. Sap que la culpa era seva, sap que aquella vegada no va fer el que tocava, però també sabia que no podia donar-li el que ell li demanava. 

Eren joves i el seu lema el Carpe Diem. Ell ho havia passat molt malament i en veure l'oportunitat de dedicar els sentiments que li havien estat rebutjats a algú altre no s'hi va pensar dues vegades. Ella, com a tota noia enamoradissa no va poder negar-se a una relació com aquella. Tot era massa perfecte, es dedicaven els segons, els minuts i les hores. Missatges tendres abans d'anar dormir i al llevar-se a cau d'orella perquè la pressa va poder amb ells. Àpats romàntics dominats per mirades tendres i un "t'estimo" de tant en tant. Una relació perfecta, massa perfecta per creure que era real.

Pensant-hi ara, en fred, ella s'adonava que no hi hauria hagut motius per fer el que va fer, que ell l'estimava i que li va fer mal. Era un dia d'estiu, de festa major, un dia fatídic que recordarien tota la seva vida. Voltaven pels carrers del poble quan es van trobar cara a cara amb la persona que havia trencat el cor d'ell. El noi va fer un somriure distant, ara estava bé amb la noia que tenia al costat i no volia que allò canviés. La xicota se'l va mirar, va veure que parlaven sense dir-se res. Ara entén que l'altra només li desitjava sort en la seva relació, però en aquell moment va creure que es confessaven amor en silenci. 

Quan van marxar, ella li va demanar explicacions cinquanta vegades. I cinquanta vegades ell va respondre el mateix: "T'estimo a tu. Al teu costa estic molt content. Tu aportes la felicitat a la meva vida, tu i ningú més. Confies en mi?" Ella no va respondre mai. Només va fer allò que fa tothom quan desconfia, el va deixar. 

Ara, des del sofà mira les llàgrimes emmagatzemades als núvols com cauen. Mira com ploren els àngels i es pregunta perquè no va fer la cosa més senzilla del món: un vot de confiança. Ell li havia suplicat que el cregués, però allò que un dia havien tingut era tan fantàstic que al primer simptoma va malpensar. Ara només pot lamentar-se de deconfiar i sap que no li pot demanar perdó perquè li va fallar, no el va creure. A més sap, que és la culpable de trencar la cosa més perfecta que ha tingut mai a les seves mans: el cor d'aquell noi que l'estimava amb bogeria.

Atentament:
La noia que parla

LA DECISIÓ

Tots hem dubtat alguna vegada, no ens sentim segurs i dubtem de què fer. Jo no en sóc l'excepció. M'agrada escriure, em dóna ales, permet que m'expressi sense reprimir-me. Les pors també em feien guardar els meus textos, si no els llegia ningú, ningú podria jutjar-me. 

La gent, però, té el costum de dir-te que t'enfrontis a les teves pors, que els plantis cara, al cap i a la fi no podran pas fer-te res, és tot mental. Tot i això, tothom sap que quan no et sents segur necessites alguna cosa que t'ajudi a fer el pas i decidir de seguir endavant: en el meu cas va ser una conversa. No sé si has trobat mai una persona que potser no fa molt que la coneixes, però et transmet confiança. Amb qualsevol comentari et treu un somriure i t'anima a fer allò que per por havies reprimit. A mi aquesta persona em va ajudar a decidir i començar aquest blog. Sé que aquest blog no va per res en concret, simplement l'escric perquè com ja he dit les paraules em donen llibertat, una llibertat que fins fa ben poc quedava reduida a alguna carpeta vella que tenia per casa, però que ja s'ha fet petita per a tants textos.

Ha arribat el moment de què les paraules tinguin llibertat i no quedin preses en un tros de full. Ha arribat el moment de perdre la por i arriscar-me a fer sentir la meva veu. Potser agradarà. Potser no. Però ningú no podrà dir que no ho he intentat.

Atentament:

La noia que parla